DESIG DE XOCOLATA

Autor: Care Santos
Editorial: Planeta
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 432
Gènere: Novel•la històrica
Sinopsi: «–Serà un plaer fabricar-vos una xocolatera que honori aquest llinatge de dones que m’acabeu de dir. I que us faci feliç també a vós, si pot ser. De quin color us agradaria?–Blanca. El blanc m’asserena.–La voleu decorada?–Millor sense ornaments.–Ja veig que teniu les idees molt clares. Alguna cosa més? Pel que fa a la mida? –Ni gran ni petita. Que hi càpiguen tres xicres, que són les que prenc cada tarda per berenar.–Res més fàcil. Serà un plaer servir-vos».
Un recorregut per la història d’aquest plaer exquisit des de la seva arribada a Europa fins a la sofisticació dels nostres dies.

 <<<>>>

«Dins els objectes viuen històries i veus que les expliquen. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto.»

 Desig de xocolata és la història d’una xocolatera e porcellana fina amb una misteriosa inscripció (atuell per a fer xocolata desfeta), des del moment que és creada, a la fàbrica de porcellanes de Sèvres, fins als nostres dies. Una història que transcorre en l'espai de tres segles, explicada de manera inversa en el temps, des del moment, que malauradament la peça es trenca, fins l’instant de la seva creació.

La primera part del llibre correspon a la Barcelona contemporània. Coneixerem a la Sara, qui comprarà la xocolatera en un brocanter quan encara era una noia jove i qui la mantindrà en el temps, com un dels seus objectes més preuats. La Sara, que acabarà sent la mestressa d’una reconeguda pastisseria, és una dona que sembla tenir-ho tot per ser feliç, però que amaga un secret del passat que resultarà no ser-ho tant. Un narrador omniscient, que ho sap tot de cadascun dels personatges d’aquest primer acte, i ho explica al lector.

A la segona part coneixerem a l’Aurora, filla d’una serventa d’una de les famílies benestants de Barcelona. Ella roba la xocolatera a la casa on serveix a la seva senyora, que és a més la seva “germana de llet”, quan aquesta marxa per no tornar. Ens troben a la Barcelona del segle XIX i coneixerem el món de la Burgesia i les diferències entre les classes socials. El narrador segueix sent omniscient, però ara focalitzat en l’Aurora. En aquest segon acte veurem com l’Opera, que ja ens apareix en el primer, té un paper molt destacat i reviurem part de la història del Liceu.

La tercera part transcorre a la Barcelona dels gremis, en el segle XVIII. La veu femenina la posa la Marianna, qui s’enfrontarà amb el gremi de xocolaters per defensar allò que és seu però que per llei no pot regentar. A ella la xocolatera l’hi arriba en forma de regal de la llegítima propietària de l’estri. Aquí Care Santos canvia radicalment de narrador i fa servir la forma epistolar, entre Madame Adélïde i, el seu secretari, Guillot per explicar-nos com transcorre l’acció. En un dels capítols finals, farà servir la forma d’acte teatral.

Una història dividia en tres actes que a més tenen un preludi i dos interludis, que obren cada una de les històries, i que ens ajudaran a encaixar totes les peces de l’engranatge. La història de tres dones unides per una xocolatera que pertany a l’enigmàtica Madame Adélïde. Un passeig, en el temps, per la Barcelona amb més tradició xocolatera de la mà de les tres protagonistes.Santos ens fa anar i venir per la història d’una manera magistral. Un domini del llenguatge i una fluïdesa narrativa que ens ajuden a endinsar-nos em la trama, que ens atrapa des del moment que sabem que la xocolatera s’ha esmicolat.

EL FRUIT DEL BAOBAB

Autora: Maite Carranza
Editorial: Edicions 62 “La butxaca”
Idioma original: Català
Idioma de lectura: Català
Pàgines: 400
Gènere: novel•la
Sinopsi: La Lola, una pediatra separada de fa poc, sap que als seus trenta-nou anys li queden poques oportunitats per ser mare. L'Aminata, en canvi, una jove gambiana, ha decidit que no vol tenir més fills. Potser perquè l'aixopluc del baobab de la infantesa s'ha esvaït i ara viu en un territori hostil. La feina és incerta, acaba de descobrir la intenció del marit d'afegir una segona esposa a la família i la filla gran s'ha tornat rebel. Efectivament, la Binta, la millor estudiant de d’institut i en plena eclosió adolescent, està disposada a trencar els tabús i les tradicions de la seva família: s'ha enamorat d'un noi blanc, s'avergonyeix de l'analfabetisme de la mare i, sobretot, no li perdona la seva mutilació. La Lola, la metgessa d'ulls hipnòtics com el mar, de mica en mica es guanya la confiança de l'Aminata i la Binta i s'hi involucra perillosament. El fruit del baobab és una novel•la emotiva que mostra el xoc entre dues cultures i els estrets vincles que teixeix la solidaritat femenina. Una història difícil d'oblidar en què descobrim les lluites i renúncies de les dones i les llums i ombres de la societat actual.

<<>>

 «Els africans són per damunt de tot membres d’una família, una ètnia i una tribu, i la seva raó de ser és aquesta pertinença. Sense els parents i la comunitat no son ningú»

 “El fruit del Baobab” és la història de tres dones que pertanyen a dues cultures molt diferents: La Lola una pediatra de Mataró, l’Aminata una dona gambiana, Mandinga, que arriba a la ciutat del Maresme amb dos fills i unes tradicions arrelades al darrere i la Binta, la filla gran de l’Aminata, que tot i ser nascuda a Gàmbia és una noia llesta i eixerida, que abraçat la cultura occidental com la seva. I com nexe d’unió d’aquests tres dones, un tema feixuc on els així La Mutilació Genital Femenina.

És un llibre que parla d’imposicions històriques —les de l’Àfrica, que topen amb la modernitat dels països occidentals— d’un masclisme arrelat —el de l’home gambià, que està supeditat a la veu de les dones del seu país, ja que ells són les que al final decideixen—,però per sobre de tot és la història d’aquestes tres dones tan diferents, tan allunyades i a la vegada tan properes: la Lola mirant el seu passat, volen oblidar partint de zero, i involucrant-se en la vida de la seva pacient per intentar ajudar-la; la Aminata preocupada pel seu present i el de la seva filla petita, la Fatou que corre perill de ser duta a Gàmbia per ser “purificada” i lluitant entre el què sempre l’hi han fet creure i el que realment ella veu; i la Binta que és intel•ligent, bona estudiant, desconfiada, enamorada, preocupant-se pel seu futur, no vol tornar a la seva terra, no vol perdre tot el que ha aconseguit, no vol ser una Mandinga submisa, vol estudiar estimar a qui ella trií, i que en el fons admira la fortalesa de la seva mare.

Un llibre que tracta un tema dur d’una manera planera i sense estirabots. Fàcil de llegir. Organitzat en tres parts amb capítols curts, cada un d’ells dedicat a una de les tres protagonistes i algun subcapítol dedicat a la mare o a la filla petita de l’Aminata. Un llenguatge senzill per a un tema enrevessat. Una història que t’arriba a l’anima i et colpeja, que no et deixa indiferent i que et fa pensar: no tot és tan fàcil, no hi ha res tant difícil. Amb unes descripcions acurades que et fan viure els paisatges, les olors, els colors i els sabors de l’Àfrica, que et fan veure a través dels ulls inquiets de la Binta o dels desassossecs de l’Aminata.

L'ALTRA

Autora: Marta Rojals
Editorial: RBA LA Magrana
Idioma original: Català

 Idioma de lectura: Català

Pàgines: 332
Gènere:novel·la

Sinopsi: L’Anna, Annona, Nona. Dissenyadora gràfica per accident, autònoma de la vida, introspectiva, sempre calculant, equilibrant la balança, posant el comptador a zero per continuar endavant. I en Manel, Nel, Nelet, la seva parella, tan a prop i tan lluny, tanta necessitat i tanta ràbia soterrada.

És fàcil que les coses canviïn de sobte, i a la Barcelona d’avui això no és una excepció: una inquilina imprevista, una família que exigeix, la crisi que ofega, una transformació vital que s’imposa.

Com serà que lAnna pugui equilibrar les coses, recalcular la trajectòria, continuar amb la seva vida cuirassada? Si és que pot, perquè aquests no són els únics canvis inesperats que s'acosten.

<<>> 

Reconec que quan en vaig comprar el llibre ho vaig fer més per el  que havia sentit a dir de l’anterior obre de l’autora (que no he llegit),que no pas per el que coneixia d’aquest. Que s’ha passat mesos a la prestatgeria i que cada vegada que l’agafava el tornava a deixar per què en feina una mica de mandra. Al tornar de les vacances d’estiu tenia més temps lliure i va ser quant vaig decidir donar-li una oportunitat. Maleït temps perdut! M’ha enganxat des de la primera plana i no he pogut deixar-lo anar fins l’última. Encara amb la ressaca d’un final sorprenent e inesperat en decideixo a explicar el que m’ha semblat.

L’Altra és una novel·la que transcorre en el temps actual, amb la crisi com rerefons, a una Barcelona que tots podem situar fàcilment; mostra la duresa de la crua realitat del moment, on tenir un títol universitari serveix de poc a res i on el protagonista, en les ombres, és l’atur. També és la història d’una parella que ronda els quaranta, una parella com tantes hi ha, que ha de fer malabars i recalcular i tornar a calcular el full de ruta per trampejar el moment, en tots els àmbits i sentits no només en l’econòmic.

Amb una protagonista, l’Anna-Nona, que viu amagant desenganys i dolors, soterrant-los sota capes i capes per no ser conscient de què han passat; que ha perdut aquella  passió per la seva parella, el Manel-Nel, que tenia al principi, però que ha decidit que és l’única persona a qui vol estimar; aquí el rellotge biològic se l’hi ha posat en marxa i sembla que el vulgui aturar; que descobreix la passió desenfrenada en braços d’en Teo,un xicot força més jove que ella, i això l’ajuda a recalcular, un cop més, el seu full de ruta. Una Anna que t’atrapa i enganxa, com una droga dura, amb la seva mania de contar series i posar el comptador a zero cada cert temps, amb la seva poca empatia amb la gent.

Tot això escrit amb una naturalitat extraordinària; La Marta Rojals es dibuixa unes escenes de sexe explicites sense metàfores ni comparacions fora de lloc, dient les coses pel seu nom.

No és fàcil parlar de la novel·la, que és facilíssima de llegir, sense por de descobrir l’entrellat.

L’autora dosifica la informació de manera que el final sorprengui per que no l’esperes.

Uns personatges ben construïts, que és donen a conèixer en totes les seves accions, a qui acabes estimant, entenent i poder inclús maleint a mida que actuen e interactuen.

Una novel·la rodona, fresca, sense prejudicis de cap tipus, que atrapa al lector, el fa viure cada moment quasi en primera persona i fa que et sentis identificat amb els protagonistes; no vols que s’acabi, vols saber més i més de la Nona i el Nel, però quan s’acaba et quedes bocabadat, sorprès i jo diria que descol·locat per ser un final gens esperat, però un final rodo.

MENTIRES DE SANG

Autor: Mary Higgins Clark
 Editorial: Debolsillo  
Idioma original: Anglès  
Idioma de lectura: Castella
Pàgines: 365
Gènere: novel·la misteri
Sinopsi: Olivia Morrow té vuitanta-dos anys i una salut delicada. Fa anys que guarda un secret familiar que ara, per fi, decideix treure a la llum. Catherine, una cosina seva ja morta, va ingressar en la seva joventut en una ordre religiós i va dur a terme una gran tasca amb nens malalts, fins al punt que se li atribueixen miracles curatius. L'Església Catòlica està estudiant la possibilitat de la seva beatificació, però Olivia conserva unes cartes que proven que Catherine sent jove va tenir un nadó del prestigiós metge Alex Gannon, i que ho va lliurar en adopció. Una gran fortuna està en joc i Olivia no sap que no és l'única que posseeix informació sobre el fill il·legítim de Catherine.

<<>>

Tot i que el gènere m’agrada molt i que l’autora està considerada com una de les millors en aquests tipus de novel•la, he de reconèixer que tot just és la tercera obra que llegeixo d’ella. Les duess anteriors en van agradar força, cosa que no acaba de passar amb aquesta.

El llibre, com els dos anteriors que havia llegit, està estructurat en capítols curts, cada un dedicat a una de les varies trames que es desenvolupen —trames que al final acaben confluint en una sola que és la trama principal— i a un dels diversos personatges que solen sortir a les seves obres. Són llibres fàcils de llegir, no només per la seva estructura i el seu ritme àgil, sinó també pel llenguatge senzill que utilitza i per les descripcions acurades de llocs i personatges que ens permeten endinsar-nos en la història amb més facilitat.

Saber al primer capítol qui ha de morir i per què és ja de per si quelcom que en fa una mica enrere, més quan el llibre va avançant i veus que els moviments dels personatges són més que predictibles i un final resol amb poques pàgines i de manera un tant barroera és el que ha fet que aquesta novel•la no acabés de fer-me el pes.

 A favor de l’autora i de la pròpia novel•la he de dir que la manera d’exposar la història és magistral, cada capítol ens dóna una perspectiva del que fa cada personatge en un moment determinat, sabent doncs el que fan tots ells en un mateix moment i veient com al final tots estan relacionats, d’una manera o altre, entre si. Que els personatges són creïbles al cent per cent i que no cauen en contradiccions.

PETONS DE DIUMENGE

Autora: Silvia Soler
Editorial: Columma
Idioma original: Català

 Idioma de lectura: Català

Pàgines: 244
Gènere: novel·la biogràfica
Sinopsi: Petons de diumenge és una novel·la sobre les petites revolucions personals que milers de dones, autèntiques heroïnes quotidianes, van haver de dur a terme en aquest país per construir la seva felicitat en l'entorn hostil i asfixiant de la dictadura i la repressió religiosa. La seva protagonista, Valèria Isern, aconsegueix afermar el seu amor en un temps que estimar-se era pecat, i quan els petons que duraven una mica s'havien de reservar per als diumenges. Al voltant de la seva història amorosa, aparentment ingènua, la Valèria construeix una vida plena, intensa i sàvia. La seva història troba el contrapunt en la correspondència que manté amb la seva amiga Elisa, qui tria marxar del país per aconseguir la llibertat personal i la realització professional.

<<>> 

Petons de diumenge és la vida de  d’una dona, la Valèria, que en son moltes: filla, adolescent, estudiant, amiga, enamorada, casada, mare, àvia, treballadora, malalta... Una novel·la on sembla que no passi res, però on hi transcorre tot una vida, una vida plena, completa.

La Valèria és una dona transgressora en unes coses —va estudiar  a la universitat quan no estava ben vist que les dones tinguessin inquietuds intel·lectuals. I es va enamorar d’un home que suposadament no li convenia quan estimar-se era pecat — però una mica massa convencional en altres; aquest aspecte més “correcte” de la Valèria el veiem en contraposició a la seva amiga Elisa a qui coneixem a través del que explica la pròpia Valèria i amb les cartes que li enviava des d'arreu del món. L’Elisa és el glop d’aire fresc del llibre.

Coneixem a la Valèria per al que ella ens explica, per al que ha escrit als seus diaris, però també amb els ulls dels seus fills i el seu germà. Varies veus narratives que es complementen a la perfecció per fer-nos un retrat acurat d’una empordanesa orgullosa de ser-ho.

Petons de Diumenge és a més el retrat d’una època fosca i repressora del nostre país. Un passeig per una malaltia tan crua com el càncer, fet sense estridències ni dramatismes. Del bracet de la protagonista ens passejarem per les diferents etapes de la seva vida: viurem el seu amor per en Quim (el seu home), la relació tant diferent que té en cadascun dels seus quatre fills, la seva amistat a prova de bombes amb l’Elisa, el record dels seus pares i de l’àvia Valèria —un altra dona d’empenta — la unió tan especial que té amb el seu poble (L’Escala) i la seva terra. La coneixerem en totes les seves facetes i és que si una cosa aconsegueix la Sílvia Soler, és fer-nos viure la vida de la Valèria quasi en primera persona.